HEAVEN #2300 Aquell que et porta 13 de Març del 2007
Déu ha dit:
La línia que separa felicitat i tristesa és una línia molt fina. La felicitat i la tristesa es troben l’una al costat de l’altra de la mateixa manera com L’escriptura de Déu és al costat de l’escriptura ordinaria. A tocar, però malgrat tot hi ha una gran distància entre elles. Per això són tan simples. Sigui quina sigui la situació en que et trobes, n’ets conscient, i portes la teva consciència d’aquest fet cap a una banda o l’altra. En cada cas, estàs afavorint una certa consciència, segons la direcció que prenguis. Fes un intent en la direcció favorable. Estaràs més a prop de la felicitat. Seu amb ella, porta-la amb tu com si fos una motxilla.
Bé entenc que en la vida hi ha fets que semblen anar en contra teu i d’altres al teu favor. Et sembla que el teu sentit del que és correcte depèn de la natura dels fets. Quan la teva consciència se centra en fets externs ets com una pilota fent bots i regales tota jurisdicció sobre tu. Concedeixes la teva jurisdicció de manera deixes que passi el que hagi de passar. O et veus com una taronja amb la que algun joglar desconegut fa malabarismes. O et veus com una pilota de tennis, picada d’un costat a l’altre de la pista, difícilment adonant-se del que està passant.
Quan et vaig concedir lliure elecció vaig canviar aquesta suposada variabilitat per consideració. Sense lliure elecció automaticament et tornaries un ésser feliç insensible a les exigències de la vida. Les exigències de la vida seran presents, en aquest món relatiu, percebudes com sucessions de canvis. Les coses no romandran ni dos segons. Són aquests canvis el que anomenes exigències de la vida. Fins i tot et podries comparar a una Monna Lisa la cara de la qual canviés dràsticament depenent de les pincellades que se li apliquessin o se li deixessin d’aplicar.
No se’t demana de ser una Monna Lisa ni un camaleó. Ets un ésser humà, creat per Déu. No et cal canviar l’expressió de la teva cara en funció de l’escenari o del temps. Has de conèixer que el teu destí és romandre ferm sense importar-te les tempestes que puguin anar i venir.
Pots ser feliç sense haver de fer salts d’alegria, i pots estar trist sense sentir-te ofès. La equanimitat és al teu abast. És una opció que tens. No cal que llencis aquest coneixement daltabaix d’un cingle, ni tampoc que te’l carreguis a les espatlles i l’aclamis. El teu coneixement pot tranquilament ser conscient de coses més grans que les que la vida al món t’ofereix. Pots ser conscient de la immensitat de l’Oceà. Pots ser conscient de la teva pròpia vida interior. Tens la capacitat d’estar segur de la seva existència. Tot i impenetrable com és, pots reconèixer-la i arrelar-te en l’Immutable enlloc d’arrelar-te en el recargolat camí que t’ha tocat recórrer.
Degut a que el món s’expandeix i es contrau la teva figuració d’ell no és exacta. Degut a que el món s’expandeix i es contrau al igual que els teus dies, no sempre són segurs, i no sempre t’hi pots recolzar. Però hi ha quelcom en el que si que et pots recolzar, i són els fonaments de la vida, allò que te la va donar, allò que sempre és amb tu, allò en el que pots confiar. La teva confiança en Mi, estimats, no sempre és possible de veure-la en el món, en aquest món en el que caus i t’aixeques successivament. Aquell que et porta et porta enlaire independentment d’allò que passi en el món. Aquell que et porta mai t’abandona. Si caus des de la muntanya més alta seràs atrapat al vol. Si caus a un abisme seràs remuntat. Al marge del teu cos i de la teva vida mundana, no pots caure. Ni tan sols podries pelar-te els genolls. El teu cos porta els meus gens, però Jo et porto a tu.
Traduït per Yuri Mestres Vizcaino (yurimestres [at] yahoo [dot] es) 3 d’abril del 2007 Cabacés, El Priorat