CEL #2315 La Invenció del Temps, 6 de Juliol del 2007
Déu ha dit:
En un món sense rellotges et seria més fàcil estar sintonitzat amb la natura.
En un món sintonitzat amb la natura, t’aixecaries amb el sol, i et pondries amb el sol. La teva visió seria excel•lent.
Menjaries el que creix al teu voltant. Ho faries créixer o ho buscaries i ho recol•lectaries. Pescaries en els rierols, i beuries de les fonts.
Només coneixeries coses naturals. No hi hauria química. No hi hauria necessitat d’inventar perquè hi hauria dos roses roges, una per cada galta. Els teus llavis serien rojos per les móres collides de l’esbarzer.
L’exercici estaria integrat a la vida. No hi hauria llocs especials per fer exercici. El món seria un gimnàs, i un balneari. Tot l’equipament esportiu te’l trobaries al llarg del camí, les branques dels arbres per gronxar-se, troncs per saltar per sobre, rius per nedar i fer tombarelles. Aniries a treballar caminant. No hi hauria embussos, i si n’hi haguessin, te’ls prendries com una ocasió per fer amics. No tindries pressa. El temps no seria l’essencial.
No coneixeries la pressió, els terminis, les urgències. No existirien. No hi hauria tensió per aprimar-se. No hi hauria dietes. No hi hauria pressió sanguínia alta. L’ansietat no es coneixeria. No hi hauria lloc per ella.
Podries treballar fort, però no series apartat de la teva feina. La teva vida estaria a les teves mans. No hi hauria ni subordinats ni caps. Tothom tindria el seu propi negoci, per dir-ho d’alguna manera. Series autosuficient. No un engranatge de la roda sinó la roda en si, i menaries la teva vida a la Terra, perquè no hi hauria rellotges que et regulessin.
Faries tombarelles a la superfície del món.
Encara que no et poguessis moure més enllà d’un radi d’una milla, travessaries tot l’Univers.
Els teus ulls seguirien el sol. No hi hauria necessitat d’instrumental.
Qui va inventar la mecànica dels rellotges? I qui en va inventar la necessitat? Vivint a fora, sabries quina hora seria pel sol, i a la nit ho sabries mirant enlaire i submergint-te en el llenguatge de les blaves estrelles guspirejant i de la serena lluna blanca.
Et vestiries en els actes del teu dia.
No necessitaries res perquè sabries que ho tens tot.
Em coneixeries perquè mai hauries deixat de coneixer-Me. Veuries la Mà que mou el món i que ho posa tot a lloc i en moviment. Series la roda que teixeix el vestit i que desenrotlla el món que apareix cada dia.
Muntaries la teva vida com un gran corser, i cavalcaries fins que el sol baixés de l’horitzó per brillar a una altra banda del món.
Tot perquè no hi ha rellotges ni horaris, cap bus per agafar o perdre, sinó vida, només vida per recórrer. Que prop que series de la creació de Déu. Sense interferències, sabries exactament Qui ets i coneixeries el Déu damunt teu que tant se t’assembla, i el Déu dins teu que et serveix. Coneixeries el teu propòsit. No pensaries: ”Sobre que va la vida?” Sabries sobre què va la vida, i la viuries feliçment per sempre més.
Traduït per Yuri Mestres Vizcaino (yurimestres [at] yahoo [dot] es) 11 de Juliol del 2007 Cabacés, El Priorat