CEL #2524 Sigues Ara Molt Feliç, 23 d’Octubre del 2007
Déu ha dit:
És una bona cosa que et sentis separat de tu mateix. És del teu petit jo de qui et separes. El teu petit jo segueix fent la seva, però ja el distingeixes com a tal. Tu ets el teu Gran Jo, sempre ho has estat, però has tendit a quedar-te atrapat en la personalitat i en tots les aspectes personals del que tu anomenes vida. La teva personalitat no ha anat enlloc, però ja no estàs tan atrapat per ella. La veus tal com és, una desviació de la Veritat, i et veus com un personatge de dibuixos animats que es troba amb el mateix problema una vegada i una altra i que imagina que els problemes són tot a la seva vida i que ell només està per resoldre problemes. Ara tu, el tu real, observes aquest petit jo. Se’t fa difícil no riure d’aquesta caricatura que se sobreexcita tant per quelcom que només és, al capdavall, vida. Ha sigut com si haguessis estat retenint l’alè quan podies respirar perfectament sense cap esforç.
La vida al món no és quelcom insignificant. Però tampoc no és l’únic que hi ha. El teu Gran Jo i el teu ego van costat per costat, i la teva Presència Superior que és el que realment pots veure, fent la seva vida. La teva Presència Superior camina a grans passes, sempre al davant, guanyant la cursa, deixant enrere els passets de l’ego.
Has de ser més que la teva acumulació de fets i relacions. Sempre ho has sabut. Sempre has sabut que la vida és mes del que sembla. Pots estar ben alimentat, tenir una bonica casa, una bona feina, vida familiar, molts amics, i encara tenir el vague sentiment de que hi ha més a la vida del que presentment coneixes. Arreu on miris hi ha més del que en aquell moment veus.
No t’ho prenguis com que et dic que has de gaudir menys de la vida. N’has de gaudir més! Gaudiràs més de la vida quan no te la prenguis tan a pit. Aprecia-la més, i no te la prendràs tan a pit. No la veuràs més com el vèrtex de l’existència.
Ja no miraràs per sota del nas els teus cinc sentits. Els estimaràs profundament per lo bon servents que són. Són com grans corsers que et porten arreu. De fet, quan penses en la vida sense els sentits físics, tens un sentiment de pèrdua. De sobte, no et pots imaginar una vida sense ensumar pastissets recent trets del forn o sense flors per flairar. En aquests moments, la vida sense l’essència del sabó se’t fa difícil d’imaginar. I així amb tots els sentits. No veure la posta del sol, inimaginable. Què seria la vida sense una posta de sol o la llum passant a través dels arbres o sense tu? I no sentir música o la veu de la teva mare o del teu fillet. Fins i tot no sentir els soroll dels cotxes i els gossos bordant, sons que normalment t’emprenyen. O no tocar l’aigua, no sentir el terra sota els teus peus. I no tastar unes patates fregides mai més! Quin desastre! O fins i tot no sentir la teva boca fer-se aigua o mastegar. Fins i tot plorar, quin tipus de vida podria ser sense tot això?
I així, amb tots aquests pensaments, la vida física sembla molt estimada. És molt estimada. Permet-te gaudir-la. Perquè no? Gaudeix-ne de cada bocí.
I encara gaudiràs la totalitat de la vida espiritual més del que imagines. No et perdràs res, estimat. No sentiràs que has fet un intercanvi. Simplement seràs feliç, i, estimat, pots ser així de feliç ara mateix.
Traduït per Yuri Mestres Vizcaino (yurimestres [at] yahoo [dot] es) 23 d’Octubre del 2007 Reus