CEL #2499 Una Magnificència, 28 de Setembre del 2007

Déu ha dit:

Que bonic quan et posis davant Meu, quan aixequis els ulls cap a Mi, tal com un pollet obriria el bec esperant que la seva mare li doni una llaminadura deliciosa.

Els teus ulls miren enlaire i M’ofereixes el teu cor. “Entra”, diu el teu cor, i els teus ulls repeteixen aquest sentiment. Clar, Jo no necessito invitació. No la necessito perquè ja estic en el teu cor. Aquí estic, omplint el teu cor d’amor, i tu dius “Entra”. Parleu amb el vostre cor ple, estimats.

Quan fas una festa, i tothom està assegut a la teva taula, no dius, “Oh, si us plau, entreu a la meva festa”.

Més aviat dius: “Gràcies per venir a la meva festa, sóc feliç que hagueu vingut”.

I Jo, com a convidat que sóc, dic: “Sóc molt feliç de ser aquí”.

Però malgrat que sóc el Convidat assegut a la teva taula, d’alguna manera també sóc l’Amfitrió. Hi ha el sentiment de que em rebo a Mi mateix. Em parlo a Mi mateix. Semblaria que faig tots els papers. Jo faig creure que hi ha diferents rols a escenificar. Us heu cregut que hi ha diferents parts. Reconeixeu les parts més fàcilment però no veieu la Totalitat. Jo ho veig tot, tot de tot, tot de tu.

Un cop séc en el teu cor, què he de fer per captar la teva atenció? Crec que he de seguir dient: “Aquí ESTIC. Aquí és on em trobaràs. Dins teu des de sempre”. Jo no colpejo les partes del teu cor, aquest no és el meu estil. Sovint penses que sotrago les bigues, però això és només la teva reacció desmesurada a quelcom de la vida que ha sacsejat la teva barca. En tots aquests moments, Jo he estat tranquil•lament en el teu cor. He estat meditant. La Meva meditació és amor. Irradio el Meu amor. No hi ha res més al voltant. Realment M’has d’escoltar. No pots renunciar més a Mi. De veritat, ja n’hi ha hagut prou.

Jo, és clar, no conec ni llarg ni curt, però vinc en els termes que coneixes.

La teva consciència està allunyada de Mi només per un parpelleig. Para de parpellejar, i veuràs el que sempre hi ha hagut:

No hi ha res salvatge, estimats. La Meva crida no es troba en les coses salvatges. Si així ho creus, és només el joc que has escollit de jugar. Jo estic quiet, i tu pots perseguir-Me o inclús caçar-Me al vol.

No estic planant per l’aire, estic lleialment dins teu. Un arbre del Meu amor creix en el teu cor, un arbre viu les branques del qual arriben a la més llunyana estrella, un arbre viu que s’enllaça amb tots els altres arbres que puguis percebre. Surt un bosc de tots els cors, i aquest bosc cobreix el món. Tothom pot enfilar-s’hi i gronxar-s’hi. Aquest bosc d’amor està entreteixit com un salze. Aire fresc bufa entre les rames. Estimats, el nostre compromís està fet d’amor entreteixit, enllaçat tan íntimament amb amor, amor molt tènue i silenciós, amor bategant tendrament, magnificent – el Nostre Únic batec del cor.

Pensa-hi. Els Nostres cors bategant com si fossin Un, el Nostre meravellós Cor d’Unitat que batega tranquil•lament conquereix el món i se’l fa seu. El Meu cor descansa en el teu, i el teu descansa en el Meu, tot i que no hi ha dos cors sinó Un. És Meu o teu? O és Una Magnificència d’amor?

Traduït per Yuri Mestres Vizcaino (yurimestres [at] yahoo [dot] es) 30 de Setembre del 2007 Cabacés